dilluns, 26 de setembre del 2011
diumenge, 12 d’abril del 2009
Ruta literària per Bescanó (1)
En els següents apunts del bloc es descriu una ruta literària pel poble de Bescanó. Aquesta ruta és el fruit del treball de l'assignatura "Itineraris literaris" del Màster de Formació de Professors de Català per a Adults, en l'edició 2008-2010.
Bescanó és un poble de la comarca del Gironès, situat a l’oest de la capital de la comarca, Girona, establert a la riba dreta del riu Ter.
L’itinerari que es descriu al llarg d’aquests apunts forma una ruta circular que comença a l’Ajuntament de Bescanó i que, després de travessar la carretera N-141, aprofita, gairebé durant mig recorregut, el traçat de la ruta del Carrilet que travessa Bescanó d’est a oest i que segueix parel·lela al riu Ter al seu pas pel poble. Tot i que les manifestacions literàries relacionades directament amb l'itinerari no són abundants, la ruta permet apreciar diferents elements històrics, culturals i arquitectònics importants.
A continuació podem veure la ruta en un mapa de Google Maps, amb els elements on ens aturarem al llarg del recorregut.
Ver Ruta literària per Bescanó en un mapa más grande
Bescanó és un poble de la comarca del Gironès, situat a l’oest de la capital de la comarca, Girona, establert a la riba dreta del riu Ter.
L’itinerari que es descriu al llarg d’aquests apunts forma una ruta circular que comença a l’Ajuntament de Bescanó i que, després de travessar la carretera N-141, aprofita, gairebé durant mig recorregut, el traçat de la ruta del Carrilet que travessa Bescanó d’est a oest i que segueix parel·lela al riu Ter al seu pas pel poble. Tot i que les manifestacions literàries relacionades directament amb l'itinerari no són abundants, la ruta permet apreciar diferents elements històrics, culturals i arquitectònics importants.
A continuació podem veure la ruta en un mapa de Google Maps, amb els elements on ens aturarem al llarg del recorregut.
Ver Ruta literària per Bescanó en un mapa más grande
dissabte, 11 d’abril del 2009
Ruta Literària per Bescanó (2): can Sambola
0 min
Comença la ruta a can Sambola, edifici que actualment alberga l’Ajuntament de Bescanó i altres dependències municipals.
Can Sambola va ser una casa senyorial que ja existia el 1611. Narcís Sambola va reedificar la casa el 1896. Era una casa de planta quadrada amb una escala i pati de llums central. Al pis principal hi vivien els senyors, al pis superior hi tenien estada les criades i el servei, i la part sud de la planta baixa l’ocupaven els masovers. A la planta baixa també hi havia les quadres, l’escalinata i l’entrada de carruatges. Entorn de la casa hi havia un exhuberant jardí amb una gran varietat d’arbres i flors.
L’hereu, Josep Sambola, es va arruïnar a causa de la seva afició al joc i a les vedets que passaven per Girona. El 1926 l’apoderat del Sr. Sambola va vendre el mas embargat i la seva parcel·la a diversos propietaris. El 1926 El batlle Narcís Carreras va adquirir Can Sambola i aquell mateix any s’hi van traslladar el consistori i l’escola.
L’escola s’hi va estar fins al 1980, quan es va construir el nou centre escolar Dr. Sobrequés. Aleshores tot l’edifici es va destinar a dependències municipals, com la biblioteca, la llar de jubilats, el consultori, l’arxiu, etc.
Llegim el text següent de Xavier Carbó. Es tracta d'una carta adreçada a Carles Riba, de 12 de setembre de 1913, que parla precisament de l'edifici de can Sambola:
"Estiuejo a Bescanó, ¡¡Palazzo!! ¡¡Sambola!! O mellor, Casa Sambola, aont estic empleiat. Res. Una prebenda! Que m'ha saltat de sobte, com la llebra al caçador. Essent aixís, folga dir-vos que he canviat el domicili. Pe'ls Jocs Florals, que ja haurem retornat a Girona, a la Força 13, puc oferir-vos una casa senyorial de blasonades portes aont us hi garanteixo una franca acollida, i aont us obsequiaré en tot lo que a mes mans estigui, ja que -com haureu endevinat- soc subordinat a altri. Disposeu incondicionalment del qui s'honora de la vostra amistat. Tothom sap ont és perquè és la casa més gran del poble, voltada de jardins i de passeigs de remoroses acàcies."
Comença la ruta a can Sambola, edifici que actualment alberga l’Ajuntament de Bescanó i altres dependències municipals.
Can Sambola va ser una casa senyorial que ja existia el 1611. Narcís Sambola va reedificar la casa el 1896. Era una casa de planta quadrada amb una escala i pati de llums central. Al pis principal hi vivien els senyors, al pis superior hi tenien estada les criades i el servei, i la part sud de la planta baixa l’ocupaven els masovers. A la planta baixa també hi havia les quadres, l’escalinata i l’entrada de carruatges. Entorn de la casa hi havia un exhuberant jardí amb una gran varietat d’arbres i flors.
L’hereu, Josep Sambola, es va arruïnar a causa de la seva afició al joc i a les vedets que passaven per Girona. El 1926 l’apoderat del Sr. Sambola va vendre el mas embargat i la seva parcel·la a diversos propietaris. El 1926 El batlle Narcís Carreras va adquirir Can Sambola i aquell mateix any s’hi van traslladar el consistori i l’escola.
L’escola s’hi va estar fins al 1980, quan es va construir el nou centre escolar Dr. Sobrequés. Aleshores tot l’edifici es va destinar a dependències municipals, com la biblioteca, la llar de jubilats, el consultori, l’arxiu, etc.
Llegim el text següent de Xavier Carbó. Es tracta d'una carta adreçada a Carles Riba, de 12 de setembre de 1913, que parla precisament de l'edifici de can Sambola:
"Estiuejo a Bescanó, ¡¡Palazzo!! ¡¡Sambola!! O mellor, Casa Sambola, aont estic empleiat. Res. Una prebenda! Que m'ha saltat de sobte, com la llebra al caçador. Essent aixís, folga dir-vos que he canviat el domicili. Pe'ls Jocs Florals, que ja haurem retornat a Girona, a la Força 13, puc oferir-vos una casa senyorial de blasonades portes aont us hi garanteixo una franca acollida, i aont us obsequiaré en tot lo que a mes mans estigui, ja que -com haureu endevinat- soc subordinat a altri. Disposeu incondicionalment del qui s'honora de la vostra amistat. Tothom sap ont és perquè és la casa més gran del poble, voltada de jardins i de passeigs de remoroses acàcies."
divendres, 10 d’abril del 2009
Ruta literària per Bescanó (3): ermita i font de Sant Sebastià
10 min
Deixem l’Ajuntament per l’entrada nord i, a la dreta, agafem el camí que ens du al cementeri i l’ermita i la font de Sant Sebastià, 500 m més enllà. L’ermita es troba al costat nord de l’antic camí Ral o de la carretera de Girona a Manresa.
La capella de Sant Sebastià va ser construïda entre 1660 i 1693. Es va bastir per donar gràcies a sant Sebastià, que era invocat durant les epidèmies de pesta bubònica el s. XVII. És una ermita d’una sola nau amb volta de canó, recolzada per grans contraforts exteriors i acabada en un sol absis semicircular. L’any 2004 el bisbe de Girona en va inaugurar la restauració.
(Foto de Pere Magrià)
Al costat est de la capella hi trobem la font de Sant Sebastià, un racó tranquil i solitari. L’aigua de la font de Sant Sebastià era tinguda per curativa. Segons la creença popular, l’aigua de la font aclaria la vista i curava els lleganyosos. Va ser reformada el 1854 i a la dècada dels setanta del s. XX s’hi van afegir una taula i uns bancs de pedra.
(Foto de Pere Magrià)
Davant mateix de la façana de l’ermita trobem l’entrada al cementiri de Bescanó, que data de l’any 1935. A la cara oest de l’ermita fa dos anys l’Ajuntament hi va aixecar un monument als represaliats del franquisme.
Per la tranquil·litat de l'indret, val la pena deturar-s'hi una bona estona. Podem llegir diferents textos relacionats amb els diferents elements del lloc.
1. Per l'ermita i la font de Sant Sebastià llegim un fragment de la prosa "Sant Sebastià", de Salvador Dalí, text dedicat a Federico García Lorca:
"[...]
DESCRIPCIÓ DE LA FIGURA DE SANT SEBASTIÀ
Em vaig adonar que estava a Itàlia per l'enlosat de marbre blanc i negre de l'escalinata. La vaig pujar. Al final hi havia sant Sebastià lligat a un vell tronc de cirerer. Els seus peus reposaven sobre un capitell trencat. Com més observava la seva figura, més curiosa em semblava. No obstant, tenia idea de conèixer-la de tota la vida, i l'asèptica llum del matí em revelava els seus més petits detalls, amb tal claredat i puresa, que no era possible la meva torbació.
El cap del sant estava dividit en dues parts: l'una, formada per una matèria semblant a la de les meduses i sostinguda per un finíssim cercle de níquel; l'altra, era ocupada per mig rostre que em recordava algú de molt conegut; d'aquest cercle partia un suport d'escaiola blanquíssima que era com la columna dorsal de la figura. Les fletxes portaven, totes, anotada llur temperatura i una petita inscripció gravada en l'acer que deia: Invitació al coàgul de sang. En certes regions del cos, les venes apareixien a la superfície amb llur blau intens de tempesta del Patinir, i descrivien corbes d'una dolorosa voluptuositat damunt el rosa coral de la pell.
En arribar a les espattles del sant, restaven impressionades, com en una làmina sensible, les direccions de la brisa.
VENTS ALISIS I CONTRAALISIS
En tocar els seus genolls, l'aire escàs es parava. L'aurèola del màrtir era com un cristall de roca, i, en el seu whisky endurit, floria una aspra i sagnant estrella de mar.
Damunt la sorra coberta de conxes i mica, instruments exactes d'una física desconeguda projectaven llurs ombres explicatives, i oferien llurs cristalls i aluminis a la llum dsinfectada. Unes lletres dibuixades per Giorgio Morandi indicaven: Aparells destil·lats."
2. Pel cementiri, llegim "Testament", de Joan Brossa
Testament
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.
3. Per l'homenatge al represaliats del franquisme llegim "Corrandes d'exili", de Pere Quart
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.
Deixem l’Ajuntament per l’entrada nord i, a la dreta, agafem el camí que ens du al cementeri i l’ermita i la font de Sant Sebastià, 500 m més enllà. L’ermita es troba al costat nord de l’antic camí Ral o de la carretera de Girona a Manresa.
La capella de Sant Sebastià va ser construïda entre 1660 i 1693. Es va bastir per donar gràcies a sant Sebastià, que era invocat durant les epidèmies de pesta bubònica el s. XVII. És una ermita d’una sola nau amb volta de canó, recolzada per grans contraforts exteriors i acabada en un sol absis semicircular. L’any 2004 el bisbe de Girona en va inaugurar la restauració.
(Foto de Pere Magrià)
Al costat est de la capella hi trobem la font de Sant Sebastià, un racó tranquil i solitari. L’aigua de la font de Sant Sebastià era tinguda per curativa. Segons la creença popular, l’aigua de la font aclaria la vista i curava els lleganyosos. Va ser reformada el 1854 i a la dècada dels setanta del s. XX s’hi van afegir una taula i uns bancs de pedra.
(Foto de Pere Magrià)
Davant mateix de la façana de l’ermita trobem l’entrada al cementiri de Bescanó, que data de l’any 1935. A la cara oest de l’ermita fa dos anys l’Ajuntament hi va aixecar un monument als represaliats del franquisme.
Per la tranquil·litat de l'indret, val la pena deturar-s'hi una bona estona. Podem llegir diferents textos relacionats amb els diferents elements del lloc.
1. Per l'ermita i la font de Sant Sebastià llegim un fragment de la prosa "Sant Sebastià", de Salvador Dalí, text dedicat a Federico García Lorca:
"[...]
DESCRIPCIÓ DE LA FIGURA DE SANT SEBASTIÀ
Em vaig adonar que estava a Itàlia per l'enlosat de marbre blanc i negre de l'escalinata. La vaig pujar. Al final hi havia sant Sebastià lligat a un vell tronc de cirerer. Els seus peus reposaven sobre un capitell trencat. Com més observava la seva figura, més curiosa em semblava. No obstant, tenia idea de conèixer-la de tota la vida, i l'asèptica llum del matí em revelava els seus més petits detalls, amb tal claredat i puresa, que no era possible la meva torbació.
El cap del sant estava dividit en dues parts: l'una, formada per una matèria semblant a la de les meduses i sostinguda per un finíssim cercle de níquel; l'altra, era ocupada per mig rostre que em recordava algú de molt conegut; d'aquest cercle partia un suport d'escaiola blanquíssima que era com la columna dorsal de la figura. Les fletxes portaven, totes, anotada llur temperatura i una petita inscripció gravada en l'acer que deia: Invitació al coàgul de sang. En certes regions del cos, les venes apareixien a la superfície amb llur blau intens de tempesta del Patinir, i descrivien corbes d'una dolorosa voluptuositat damunt el rosa coral de la pell.
En arribar a les espattles del sant, restaven impressionades, com en una làmina sensible, les direccions de la brisa.
VENTS ALISIS I CONTRAALISIS
En tocar els seus genolls, l'aire escàs es parava. L'aurèola del màrtir era com un cristall de roca, i, en el seu whisky endurit, floria una aspra i sagnant estrella de mar.
Damunt la sorra coberta de conxes i mica, instruments exactes d'una física desconeguda projectaven llurs ombres explicatives, i oferien llurs cristalls i aluminis a la llum dsinfectada. Unes lletres dibuixades per Giorgio Morandi indicaven: Aparells destil·lats."
2. Pel cementiri, llegim "Testament", de Joan Brossa
Testament
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.
3. Per l'homenatge al represaliats del franquisme llegim "Corrandes d'exili", de Pere Quart
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.
dijous, 9 d’abril del 2009
Ruta literària per Bescanó (4): el pas de la barca
20 min
Deixem la font de Sabastià darrere nostre i agafem el camí que va fins a la carretera N-141. Al final del camí i deu metres a la dreta hem de travessar la carretera per incorporar-nos a la ruta del Carrilet, que seguirem gairé durant mig recorregut.
Enfilem la via en direcció oest durant uns cinc-cents metres, deixant enrere l’antiga estació del carrilet a l’esquerra i una granja de vaques a la dreta, fins a trobar un encreuament de camins. Agafem el de la dreta en direcció al restaurant La Barca. Allà mateix hi trobem el pas de la barca de llibant, un indret extremadament agradable després del seu condicionament, on destaca especialment el mirador sobre el Ter.
Foto: Pere Magrià
Les barques de llibant eren embarcacions (a vegades simples plataformes) que, mitjançant un cable, ajudaven a travessar el riu per llocs on no hi havia ponts ni passeres.
Foto: Pere Magrià
El primer document sobre les barques de Bescanó, utilitzades al molí i a la resclosa, data del 1741 (arxiu de la família Benages). El 1932 Evarist Anton, immigrant murcià, deixa el ram de la construcció i sol·licita els permisos municipals per fer un pas de barca en aquest indret on ens hem aturat. En Varisto edifica també La Barca, una casa hostal (és el mateix restaurant on som ara). La barca va deixar de funcionar l'any 1974.
Els textos que llegim (de Miquel de Palol, Girona i jo, del 1972), tot i que no es refereixen estrictament al lloc on som ara, sembla que descriguin l'indret, ja que l’altra banda del riu ja forma part del municipi veí de Sant Gregori i, a més, des d’aquí es divisa també el cim de Sant Grau.
La Barca
Passada la Devesa, vora Ter, esperàvem a la palanca la barca que travessava el riu, única passera que hi havia aleshores i que portava d’una riba a l’altra homes i bestiar, amb una calma i una parsimònia que semblava que el trajecte durés mitja hora. Jo m’inclinava a la borda per tocar amb els dits l’aigua del riu, mentre l’avi donava conversa al barquer que, estintolat en el gran pal que li feia de timó i de punt de resistència, anava empenyent amb la força dels peus la barcassa.
Just en ésser a l’altra riba ja tot havia canviat: quedaven enrera les cases de la ciutat i els arbres immensos dels seus passeigs, per entrar a espais de camps sense límits, amb un cel de cap a cap blau i lluminós, i amb un aire fi com una carícia i amb una aroma de flors i d’herba i d’aigua que et feia obrir tots els sentits.
L’avi sabia les dreceres i els camins, sense preocupar-se de si eren de bon o mal trescar; jo hauria escollit sempre els de més mal trescar, que eren els que més m’agradaven, però no sempre eren de bon seguir si no en sabies ben bé les tresqueres. Ell les sabia totes; jo també, al cap de temps, les havia apreses. Tan aviat érem al cim d’un marge sec i eixarreït com davallàvem per un prat ombrejat de pollancres i entapissat d’una herba verda i brillant flairant de poliol i menta. Així era aquella terra. (Pàg. 26)
A la riba
Altres vegades seguia Ter amunt, zigzaguejant entre el sorral i l’aigua prima i el quasi infranquejable tapís de falgueres eternament verdes sota la protecció dels àlbers blancs de les vores, esvelts i uniformes, els quals, a vegades, deixaven un clar entre llur brancatge entrellaçat, perquè hom veiés a dalt, sota un bocí de cel sense cap núvol, les terres altes de Sant Gregori, a l’altra riba del Ter, i la muntanyola de Sant Grau, amb la menuda i blanca capella al cim.
Allí els ocells eren de pas; fugissers i esquerps, que gairebé mai no es deixaven veure, alguna vegada, però, una fotja més atrevida, baixava de la branca d’un arbre per abatre les ales sobre l’aigua; les garses i els gaigs, xerraires, volaven a parelles damunt l’enramat dels àlbers.
Quan les matinades eren massa fredes, feia el camí més curt, i em perdia pels amples camps en rostoll del pla de Salt; el sol encara no havia desglaçat els petits branquillons de l’herba seca, i tota la plana semblava un cristall; les fredelugues, negres, hi passaven arran, en volades de quinze o vint, venint de qui sap a on, i marxant qui sap a on també; quan el sol es feia alt, alguna calàndria planejava fent l’aleta, a tan bon tret, que era una temptació.
El paisatge de l’entorn de la meva terra, fos el que fos, pla o muntanya, camp o rius, tenia, sobretot en aquelles hores tardorals, les més insospitades meravelles, i només érem jo i el paisatge, aquells moments, i ens enteníem amb emoció i silenci. (Pàg. 100-101)
Deixem la font de Sabastià darrere nostre i agafem el camí que va fins a la carretera N-141. Al final del camí i deu metres a la dreta hem de travessar la carretera per incorporar-nos a la ruta del Carrilet, que seguirem gairé durant mig recorregut.
Enfilem la via en direcció oest durant uns cinc-cents metres, deixant enrere l’antiga estació del carrilet a l’esquerra i una granja de vaques a la dreta, fins a trobar un encreuament de camins. Agafem el de la dreta en direcció al restaurant La Barca. Allà mateix hi trobem el pas de la barca de llibant, un indret extremadament agradable després del seu condicionament, on destaca especialment el mirador sobre el Ter.
Foto: Pere Magrià
Les barques de llibant eren embarcacions (a vegades simples plataformes) que, mitjançant un cable, ajudaven a travessar el riu per llocs on no hi havia ponts ni passeres.
Foto: Pere Magrià
El primer document sobre les barques de Bescanó, utilitzades al molí i a la resclosa, data del 1741 (arxiu de la família Benages). El 1932 Evarist Anton, immigrant murcià, deixa el ram de la construcció i sol·licita els permisos municipals per fer un pas de barca en aquest indret on ens hem aturat. En Varisto edifica també La Barca, una casa hostal (és el mateix restaurant on som ara). La barca va deixar de funcionar l'any 1974.
Els textos que llegim (de Miquel de Palol, Girona i jo, del 1972), tot i que no es refereixen estrictament al lloc on som ara, sembla que descriguin l'indret, ja que l’altra banda del riu ja forma part del municipi veí de Sant Gregori i, a més, des d’aquí es divisa també el cim de Sant Grau.
La Barca
Passada la Devesa, vora Ter, esperàvem a la palanca la barca que travessava el riu, única passera que hi havia aleshores i que portava d’una riba a l’altra homes i bestiar, amb una calma i una parsimònia que semblava que el trajecte durés mitja hora. Jo m’inclinava a la borda per tocar amb els dits l’aigua del riu, mentre l’avi donava conversa al barquer que, estintolat en el gran pal que li feia de timó i de punt de resistència, anava empenyent amb la força dels peus la barcassa.
Just en ésser a l’altra riba ja tot havia canviat: quedaven enrera les cases de la ciutat i els arbres immensos dels seus passeigs, per entrar a espais de camps sense límits, amb un cel de cap a cap blau i lluminós, i amb un aire fi com una carícia i amb una aroma de flors i d’herba i d’aigua que et feia obrir tots els sentits.
L’avi sabia les dreceres i els camins, sense preocupar-se de si eren de bon o mal trescar; jo hauria escollit sempre els de més mal trescar, que eren els que més m’agradaven, però no sempre eren de bon seguir si no en sabies ben bé les tresqueres. Ell les sabia totes; jo també, al cap de temps, les havia apreses. Tan aviat érem al cim d’un marge sec i eixarreït com davallàvem per un prat ombrejat de pollancres i entapissat d’una herba verda i brillant flairant de poliol i menta. Així era aquella terra. (Pàg. 26)
A la riba
Altres vegades seguia Ter amunt, zigzaguejant entre el sorral i l’aigua prima i el quasi infranquejable tapís de falgueres eternament verdes sota la protecció dels àlbers blancs de les vores, esvelts i uniformes, els quals, a vegades, deixaven un clar entre llur brancatge entrellaçat, perquè hom veiés a dalt, sota un bocí de cel sense cap núvol, les terres altes de Sant Gregori, a l’altra riba del Ter, i la muntanyola de Sant Grau, amb la menuda i blanca capella al cim.
Allí els ocells eren de pas; fugissers i esquerps, que gairebé mai no es deixaven veure, alguna vegada, però, una fotja més atrevida, baixava de la branca d’un arbre per abatre les ales sobre l’aigua; les garses i els gaigs, xerraires, volaven a parelles damunt l’enramat dels àlbers.
Quan les matinades eren massa fredes, feia el camí més curt, i em perdia pels amples camps en rostoll del pla de Salt; el sol encara no havia desglaçat els petits branquillons de l’herba seca, i tota la plana semblava un cristall; les fredelugues, negres, hi passaven arran, en volades de quinze o vint, venint de qui sap a on, i marxant qui sap a on també; quan el sol es feia alt, alguna calàndria planejava fent l’aleta, a tan bon tret, que era una temptació.
El paisatge de l’entorn de la meva terra, fos el que fos, pla o muntanya, camp o rius, tenia, sobretot en aquelles hores tardorals, les més insospitades meravelles, i només érem jo i el paisatge, aquells moments, i ens enteníem amb emoció i silenci. (Pàg. 100-101)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
