Hem arribat al punt més allunyat de la ruta. Ara hem de girar enrere i tornar al punt de partida. Uns vint metres enrere de la Central, travessem la carretera N-141 (amb compte, ja que és un punt perillós per on els cotxes passen a gran velocitat) i ens endinsem al barri del Turó dels Cavalls. Travessem el carrer principal fins al final i ens endinsem al bosc. De seguida trobem el rec Gros.
A partir d'aquí hem d'anar sempre en direcció est, cap al poble de Bescanó, seguint el rec Gros, al llarg d'uns dos quilòmetres. Deixem enrere algunes cases i masos i el barri de Can Ribes. Uns cinc-cents metres més enllà arribem a un encreuament de camins. Agafem el de la dreta i tot seguit girem a l'esquerra. Ens trobem en un camí flanquejat a banda i banda per camps de pomeres. Ateses la llargada d'aquest últim tram i la bellesa del paisatge, ens aturem un moment i llegim un poema de Josep Carner:
Acàcies, pomeres
Acàcies, pomeres, van perdent
la florissalla; curta vida
passà la neu flairosa dels arços del torrent;
la murtra, d'un sospir, és consumida.
I llisca tot l'encís i l'entrellum que es fon
de Resurrecció fins a les clares portes,
dins l'invisible riu per on
van al somrís de Déu les primaveres mortes.
També el meu serrament de cor i ma recança
faran llur via a aquell jardí secret
on el sadoll mai no s'atansa,
on sols el decebut és satisfet,
on la final embosta curulla l'incomplet.
Les que no mai nasquéreu en nius desgavellats
per urpes de milanes o vents arremorats,
allà viureu, oh merles, oh cardines!
Les glans caigudes a camins fressats
es tornaran, més belles que les del món, alzines.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada