Tornem enrere i continuem per la via verda del Carrilet en direcció oest durant un quilòmetre aproximadament, fins a arribar al revolt pròxim. Passat el revolt trobem, a l'esquerra, la central hidroelèctrica Berenguer, coneguda popularment com la Central.
L'any 1916, Electroquímica Berenguer, propietat de Joaquim de Berenguer, comte de Berenguer, va construir la central de Bescanó. És una central hidroelèctrica d'estil modernista.
L'edifici, situat damunt d’un canal, està disposat en tres cossos. En el cos més proper a la carretera hi ha l'habitatge del centraler, i el cos del mig i el de l'extrem oposat hostatgen els mecanismes i els serveis de la central.
La central de Bescanó presenta la singularitat d'unes escultures modernistes. Les figures decoren el salt d'aigua que dóna sortida al canal del sobreeixidor i també el desguàs canalitzat del torrent de ses Valls. A la banda dreta del canal trobem una escala —llarga, estreta, sinuosa i sense barana— que baixa fins a les arcades de sortida de les dues turbines. L'escala està flanquejada de dalt a baix per escultures de formigó de l'alçada d'una persona. Són representacions esquemàtiques de motius vegetals. Aquesta vegetació mineral, que envolta i amaga un pou, recorda vagament les flors de lis, els lotus o les falgueres.
Destaquen quatre monstres d'aspecte ferotge i amenaçador. Són monstres amb l'aspecte de bèsties mitològiques, dracs o dinosaures, recoberts d'escates i protuberàncies còrnies. Sobre l'espigó que separa la sortida el canal del sobreeixidor i el torrent de ses Valls, sorgint entre diversos motius florals, hi trobem el monstre més destacat, que recorda un basilisc: està assegut sobre les potes de darrere, acabades en grans urpes, té ales i un cap rematat per una cresta de tres puntes; treu la llengua, obrint una gran boca que mostra fileres de dents esmaltades i esmolades.
Foto: Pere Magrià
Darrere aquest basilisc, una mena de granota monstruosa —només el tors— surt de la pedra i ens mira amb un gran ull rodó d'esmalt blanc, mentre ens amenaça amb una única pota de tres dits. Estirat al peu del mur de l'altra banda del torrent, hi ha un altre monstre, una mena de llangardaix o cocodril molt gras amb una espina dorsal de rajol. Treu la llengua, obrint la seva boca espatulada i sense dents. Recargolada a terra, enmig del desguàs del torrent, encara s'observen les restes d'una mena de salamandra que l'aigua del torrent ha erosionat quasi completament.
Miquel de Palol descriu la maquinària i l'ambient de treball d'una central de l'època:
A la planta baixa hi havia tots els primitius aparells que eren necessaris. Dinamos i transformadors, garrells de distribució o parallamps protectors, s'estrenyien en un local reduït, amb un ordre científic que avui ens esgarrifaria. Feien un soroll continuat que eixordava... els dies pitjors, els dies de
tormenta més o menys llunyana, no podia deixar d'anar a veure les descàrregues de les línies que espurnejaven en els parallamps protectors dels aparells, i embadalir-m'hi.
Finalment, hi llegim el poema "54054", de Joan Salvat-Papasseit:
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada