Ruta Literària per Bescanó (2): can Sambola

0 min

Comença la ruta a can Sambola, edifici que actualment alberga l’Ajuntament de Bescanó i altres dependències municipals.

Can Sambola va ser una casa senyorial que ja existia el 1611. Narcís Sambola va reedificar la casa el 1896. Era una casa de planta quadrada amb una escala i pati de llums central. Al pis principal hi vivien els senyors, al pis superior hi tenien estada les criades i el servei, i la part sud de la planta baixa l’ocupaven els masovers. A la planta baixa també hi havia les quadres, l’escalinata i l’entrada de carruatges. Entorn de la casa hi havia un exhuberant jardí amb una gran varietat d’arbres i flors.

L’hereu, Josep Sambola, es va arruïnar a causa de la seva afició al joc i a les vedets que passaven per Girona. El 1926 l’apoderat del Sr. Sambola va vendre el mas embargat i la seva parcel·la a diversos propietaris. El 1926 El batlle Narcís Carreras va adquirir Can Sambola i aquell mateix any s’hi van traslladar el consistori i l’escola.

L’escola s’hi va estar fins al 1980, quan es va construir el nou centre escolar Dr. Sobrequés. Aleshores tot l’edifici es va destinar a dependències municipals, com la biblioteca, la llar de jubilats, el consultori, l’arxiu, etc.

Llegim el text següent de Xavier Carbó. Es tracta d'una carta adreçada a Carles Riba, de 12 de setembre de 1913, que parla precisament de l'edifici de can Sambola:

"Estiuejo a Bescanó, ¡¡Palazzo!! ¡¡Sambola!! O mellor, Casa Sambola, aont estic empleiat. Res. Una prebenda! Que m'ha saltat de sobte, com la llebra al caçador. Essent aixís, folga dir-vos que he canviat el domicili. Pe'ls Jocs Florals, que ja haurem retornat a Girona, a la Força 13, puc oferir-vos una casa senyorial de blasonades portes aont us hi garanteixo una franca acollida, i aont us obsequiaré en tot lo que a mes mans estigui, ja que -com haureu endevinat- soc subordinat a altri. Disposeu incondicionalment del qui s'honora de la vostra amistat. Tothom sap ont és perquè és la casa més gran del poble, voltada de jardins i de passeigs de remoroses acàcies."

Ruta literària per Bescanó (3): ermita i font de Sant Sebastià

10 min

Deixem l’Ajuntament per l’entrada nord i, a la dreta, agafem el camí que ens du al cementeri i l’ermita i la font de Sant Sebastià, 500 m més enllà. L’ermita es troba al costat nord de l’antic camí Ral o de la carretera de Girona a Manresa.

La capella de Sant Sebastià va ser construïda entre 1660 i 1693. Es va bastir per donar gràcies a sant Sebastià, que era invocat durant les epidèmies de pesta bubònica el s. XVII. És una ermita d’una sola nau amb volta de canó, recolzada per grans contraforts exteriors i acabada en un sol absis semicircular. L’any 2004 el bisbe de Girona en va inaugurar la restauració.


(Foto de Pere Magrià)

Al costat est de la capella hi trobem la font de Sant Sebastià, un racó tranquil i solitari. L’aigua de la font de Sant Sebastià era tinguda per curativa. Segons la creença popular, l’aigua de la font aclaria la vista i curava els lleganyosos. Va ser reformada el 1854 i a la dècada dels setanta del s. XX s’hi van afegir una taula i uns bancs de pedra.


(Foto de Pere Magrià)
Davant mateix de la façana de l’ermita trobem l’entrada al cementiri de Bescanó, que data de l’any 1935. A la cara oest de l’ermita fa dos anys l’Ajuntament hi va aixecar un monument als represaliats del franquisme.




Per la tranquil·litat de l'indret, val la pena deturar-s'hi una bona estona. Podem llegir diferents textos relacionats amb els diferents elements del lloc.

1. Per l'ermita i la font de Sant Sebastià llegim un fragment de la prosa "Sant Sebastià", de Salvador Dalí, text dedicat a Federico García Lorca:

"[...]

DESCRIPCIÓ DE LA FIGURA DE SANT SEBASTIÀ

Em vaig adonar que estava a Itàlia per l'enlosat de marbre blanc i negre de l'escalinata. La vaig pujar. Al final hi havia sant Sebastià lligat a un vell tronc de cirerer. Els seus peus reposaven sobre un capitell trencat. Com més observava la seva figura, més curiosa em semblava. No obstant, tenia idea de conèixer-la de tota la vida, i l'asèptica llum del matí em revelava els seus més petits detalls, amb tal claredat i puresa, que no era possible la meva torbació.

El cap del sant estava dividit en dues parts: l'una, formada per una matèria semblant a la de les meduses i sostinguda per un finíssim cercle de níquel; l'altra, era ocupada per mig rostre que em recordava algú de molt conegut; d'aquest cercle partia un suport d'escaiola blanquíssima que era com la columna dorsal de la figura. Les fletxes portaven, totes, anotada llur temperatura i una petita inscripció gravada en l'acer que deia: Invitació al coàgul de sang. En certes regions del cos, les venes apareixien a la superfície amb llur blau intens de tempesta del Patinir, i descrivien corbes d'una dolorosa voluptuositat damunt el rosa coral de la pell.

En arribar a les espattles del sant, restaven impressionades, com en una làmina sensible, les direccions de la brisa.


VENTS ALISIS I CONTRAALISIS

En tocar els seus genolls, l'aire escàs es parava. L'aurèola del màrtir era com un cristall de roca, i, en el seu whisky endurit, floria una aspra i sagnant estrella de mar.

Damunt la sorra coberta de conxes i mica, instruments exactes d'una física desconeguda projectaven llurs ombres explicatives, i oferien llurs cristalls i aluminis a la llum dsinfectada. Unes lletres dibuixades per Giorgio Morandi indicaven: Aparells destil·lats."

2. Pel cementiri, llegim "Testament", de Joan Brossa


Testament

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

3. Per l'homenatge al represaliats del franquisme llegim "Corrandes d'exili", de Pere Quart

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.

Ruta literària per Bescanó (4): el pas de la barca

20 min

Deixem la font de Sabastià darrere nostre i agafem el camí que va fins a la carretera N-141. Al final del camí i deu metres a la dreta hem de travessar la carretera per incorporar-nos a la ruta del Carrilet, que seguirem gairé durant mig recorregut.

Enfilem la via en direcció oest durant uns cinc-cents metres, deixant enrere l’antiga estació del carrilet a l’esquerra i una granja de vaques a la dreta, fins a trobar un encreuament de camins. Agafem el de la dreta en direcció al restaurant La Barca. Allà mateix hi trobem el pas de la barca de llibant, un indret extremadament agradable després del seu condicionament, on destaca especialment el mirador sobre el Ter.


Foto: Pere Magrià

Les barques de llibant eren embarcacions (a vegades simples plataformes) que, mitjançant un cable, ajudaven a travessar el riu per llocs on no hi havia ponts ni passeres.


Foto: Pere Magrià

El primer document sobre les barques de Bescanó, utilitzades al molí i a la resclosa, data del 1741 (arxiu de la família Benages). El 1932 Evarist Anton, immigrant murcià, deixa el ram de la construcció i sol·licita els permisos municipals per fer un pas de barca en aquest indret on ens hem aturat. En Varisto edifica també La Barca, una casa hostal (és el mateix restaurant on som ara). La barca va deixar de funcionar l'any 1974.

Els textos que llegim (de Miquel de Palol, Girona i jo, del 1972), tot i que no es refereixen estrictament al lloc on som ara, sembla que descriguin l'indret, ja que l’altra banda del riu ja forma part del municipi veí de Sant Gregori i, a més, des d’aquí es divisa també el cim de Sant Grau.


La Barca

Passada la Devesa, vora Ter, esperàvem a la palanca la barca que travessava el riu, única passera que hi havia aleshores i que portava d’una riba a l’altra homes i bestiar, amb una calma i una parsimònia que semblava que el trajecte durés mitja hora. Jo m’inclinava a la borda per tocar amb els dits l’aigua del riu, mentre l’avi donava conversa al barquer que, estintolat en el gran pal que li feia de timó i de punt de resistència, anava empenyent amb la força dels peus la barcassa.

Just en ésser a l’altra riba ja tot havia canviat: quedaven enrera les cases de la ciutat i els arbres immensos dels seus passeigs, per entrar a espais de camps sense límits, amb un cel de cap a cap blau i lluminós, i amb un aire fi com una carícia i amb una aroma de flors i d’herba i d’aigua que et feia obrir tots els sentits.

L’avi sabia les dreceres i els camins, sense preocupar-se de si eren de bon o mal trescar; jo hauria escollit sempre els de més mal trescar, que eren els que més m’agradaven, però no sempre eren de bon seguir si no en sabies ben bé les tresqueres. Ell les sabia totes; jo també, al cap de temps, les havia apreses. Tan aviat érem al cim d’un marge sec i eixarreït com davallàvem per un prat ombrejat de pollancres i entapissat d’una herba verda i brillant flairant de poliol i menta. Així era aquella terra. (Pàg. 26)


A la riba

Altres vegades seguia Ter amunt, zigzaguejant entre el sorral i l’aigua prima i el quasi infranquejable tapís de falgueres eternament verdes sota la protecció dels àlbers blancs de les vores, esvelts i uniformes, els quals, a vegades, deixaven un clar entre llur brancatge entrellaçat, perquè hom veiés a dalt, sota un bocí de cel sense cap núvol, les terres altes de Sant Gregori, a l’altra riba del Ter, i la muntanyola de Sant Grau, amb la menuda i blanca capella al cim.

Allí els ocells eren de pas; fugissers i esquerps, que gairebé mai no es deixaven veure, alguna vegada, però, una fotja més atrevida, baixava de la branca d’un arbre per abatre les ales sobre l’aigua; les garses i els gaigs, xerraires, volaven a parelles damunt l’enramat dels àlbers.

Quan les matinades eren massa fredes, feia el camí més curt, i em perdia pels amples camps en rostoll del pla de Salt; el sol encara no havia desglaçat els petits branquillons de l’herba seca, i tota la plana semblava un cristall; les fredelugues, negres, hi passaven arran, en volades de quinze o vint, venint de qui sap a on, i marxant qui sap a on també; quan el sol es feia alt, alguna calàndria planejava fent l’aleta, a tan bon tret, que era una temptació.

El paisatge de l’entorn de la meva terra, fos el que fos, pla o muntanya, camp o rius, tenia, sobretot en aquelles hores tardorals, les més insospitades meravelles, i només érem jo i el paisatge, aquells moments, i ens enteníem amb emoció i silenci. (Pàg. 100-101)

Ruta literària per Bescanó (5): pollancres a la riba del Ter

5 min


Foto: Pere Magrià

Després de la parada a l’antic pas de la barca, en comptes de tornar enrere per agafar de nou el camí del carrilet, val la pena agafar el passeig que discorre paral·lel al riu en direcció oest. Es tracta d’un passeig tranquil i bucòlic que passa pel mig dels pollancres. Al final del camí llegim un fragment de El riu Ter, de Xavier Xargay Oliva:


Encara ara, malgrat les aigües contaminades, la fetor colpidora i els nius de rates, té un encant especial: és un lloc recollit, perfectament abastable amb un cop d'ull i amb un girar lent, contingut del cap. L'aire és fresc, humitós. Els pollancres, arrenglerats, mantenen un aire de certa supèrbia efeminada, gens feréstega, que contrasta amb el brancatge xato i gruixut de les acàcies i els plàtans. El riu està enfaixat per les bardisses. L'aigua avança a un ritme regular, estrenyent-se; de cop l'aigua s'esvalota i cau formant tres cascades breus, coquetes, blanques entre els roquissars de pedra fosca i l'herbatge que neix d¿un llarg abandó. Esquitxen, en el seu salt, una rentadora de pedra polida, de cantells esberlats, que té la brillantor de les coses velles i entranyables, sensació que es confirma en veure, darrera seu, una font petitona.

Ruta literària per Bescanó (6): la fàbrica Grober

10 min


Al final de la pollancreda hem de girar a la dreta i passar per uns petits corriols enmig dels horts per incorporar-nos de nou a la via verda del Carrilet. Un cop allà, al cap de 50 metres en direcció oest, arribem a la fàbrica tèxtil Grober.

Els terrenys de la Grober estan edificats en un 40% per a una indústria tèxtil que, fins al 1990, produïa teixits molt especialitzats de banda estreta clàssics de cordons, cintes, gomes, betes, trenes, etc. i botons. Entre les estructures de la fàbrica antiga destaca la xemeneia de rajol. La resta d'edificis, avui majoritàriament auxiliars de la fàbrica, es destinaven a serveis als empleats: habitatges per a tècnics i directius, guarderia i locals del Cinema Unió.


Foto: Enric Fargnoli
El 1892 Cristóbal Grober i Viotti, italià establert a Girona, va fundar amb tres socis més Grober i Cia. Societat en Comandita. El 1893 l'empresa Grober i Cia. Societat en Comandita va comprar el molí de Benages (s. XVI), que tenia un dret d'aigües del Ter, i va instal·lar al salt d'aigua una central hidroelèctrica per subministrar energia elèctrica a la fàbrica tèxtil Grober, SA de Girona (1890). Al costat d'aquesta central va edificar-se la planta tèxtil per a la filatura de llana i pentinatge del cotó, sucursal de la de Girona.

Podríem dir que la Grober és un símbol de la industrialització de Bescanó, amb els seus alts i baixos. Hi han treballat diverses generacions de bescanonins, fins a l’actualitat, i encara manté una certa esplendor econòmica.

El poeta Miquel Martí i Pol va començar a treballar, quan tenia 14 anys, a La Blava, una fàbrica situada a la vora del riu Ter a Roda de Ter, el poble natal del poeta. De resultes d’aquesta experiència posteriorment va escriure el llibre de poemes La fàbrica (1972). El paral·lelisme amb la situació de la fàbrica tèxtil Grober de Bescanó és evident. Llegim dos poemes de La fàbrica, de Martí i Pol:


Balada

La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s'ha hagut d'estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l'estiu és un vesper. Quan l'aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d'aigua fresca i el balancí de boga,
la inefable tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d'esports d'algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.

La noia rossa que treballa als aspis
s'entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l'ordre dels fets
que algú ha establert.

Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.



La creació

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sospita.

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se’ns liquava,
a poc a poc, tot l’enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plagar i ens en vam riure.

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure dels qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí d ecel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents-i-vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!

Ruta literària per Bescanó (7): el molí de Benages

5 min

Deixem la Grober enrere i continuem per la ruta del Carrilet uns cent metres, fins a un encreuament de camins, on a la dreta encara es pot apreciar el molí de Benages, tot i el seu estat ruïnós. Ens hi acostem.



El molí de Benages és una casa senyorial que data del 1603 que va pertànyer als comtes de Berenguer. Durant el segle XVIII, el mas del Molí va ser el centre administratiu de les propietats feudals heretades pels Benages. Durant el segle XIX, l'habitatge dels Benages es trasllada al mas del Molí, que és ampliat i reformat pels comtes de Berenguer per transformar-lo en la seva residència senyorial d'estiueig. De llavors ençà el mas del Molí és conegut popularment com Cal Conde.


Foto: Pere Magrià
L'edifici del molí, que s'alça entre el mas i el riu Ter, deu ser de la mateixa època que el mas. La part més antiga que es conserva d'aquest molí és el porxo on hi havia el mecanisme del molí de gra. Aquest molí era mogut per l'aigua que un canal del Ter subministrava a la bassa. A la banda dreta de la porta principal s'aprecia una gran arcada tapiada que segurament permetia l'entrada dels carros.

Al costat esquerre hi podem apreciar la capella de Nostra Senyora de la Concepció. És una capella privada construïda l'any 1879 per voluntat de la comtessa perquè servís de cenotafi al seu marit, el comte, mort tres anys abans. La comtessa també hi va ser enterrada l'any 1925.


Foto: Pere Magrià

Llegim un text de Miquel de Palol ("Una casa senyorial", del llibre Girona i jo) que parla de la vida del comtes de Benages al Molí de Bescanó:

A les propietats de Bescanó, a la del Molí, hi tenien ells un pavelló, molt d'estil francès; una placeta circumdada de vells magnoliers, ombrejant tostemps un brollador central mig abandonat, donava entrada a un jardí, més abandonat encara, en el qual els boixos que abans retallaven un laberint historiat, i molt d'època, havien pres aleshores tanta ufana i tanta salvatgia que el laberint l'havien criat ells més enlaire; rera el pavelló s'adossava una capella ja més serena d'arquitectura, en la qual es guardaven els sepulcres dels avantpassats dins una soledat i una buidor propícies. En l'edifici, els mobles, privats de sol i d'aire, que rarament entraven a dintre, eren vells i odorants de floridura; a la llotja porticada, els masovers hi tenien a assecar les panotxes de blat de moro. Les aigües del rec passaven, quietes, al llarg de la casa i del jardí.

La senyora comtessa donava audiència i consells als seus masovers, asseguda en un dels pedrissos del jardí, en el lloc més assolellat; abans, però, havia entrat a la casa, per estintolar-se en un finestral que s'obria al fons del menjador, que donava damunt la capella, a resar un parenostre pels seus morts. Entretant, la serventa s'endinsava per entremig dels boixos del jardí a collir un cistellet de maduixes o d'espàrrecs, o alguna rosa escadussera si n'era el temps, o si no un brot de menta o marialluïsa.

De tant en tant, feia una petita caminada, travessant el pont del Molí, fins a les arbredes de l'altre costat de rec, tot indicant al moliner els pollancres que calia tallar i vendre, i que el pagès, resignat i sense contradir, anava marcant amb una pinzellada de calç.

Ruta literària per Bescanó (8): la central Berenguer

15 min

Tornem enrere i continuem per la via verda del Carrilet en direcció oest durant un quilòmetre aproximadament, fins a arribar al revolt pròxim. Passat el revolt trobem, a l'esquerra, la central hidroelèctrica Berenguer, coneguda popularment com la Central.



L'any 1916, Electroquímica Berenguer, propietat de Joaquim de Berenguer, comte de Berenguer, va construir la central de Bescanó. És una central hidroelèctrica d'estil modernista.

L'edifici, situat damunt d’un canal, està disposat en tres cossos. En el cos més proper a la carretera hi ha l'habitatge del centraler, i el cos del mig i el de l'extrem oposat hostatgen els mecanismes i els serveis de la central.

La central de Bescanó presenta la singularitat d'unes escultures modernistes. Les figures decoren el salt d'aigua que dóna sortida al canal del sobreeixidor i també el desguàs canalitzat del torrent de ses Valls. A la banda dreta del canal trobem una escala —llarga, estreta, sinuosa i sense barana— que baixa fins a les arcades de sortida de les dues turbines. L'escala està flanquejada de dalt a baix per escultures de formigó de l'alçada d'una persona. Són representacions esquemàtiques de motius vegetals. Aquesta vegetació mineral, que envolta i amaga un pou, recorda vagament les flors de lis, els lotus o les falgueres.

Destaquen quatre monstres d'aspecte ferotge i amenaçador. Són monstres amb l'aspecte de bèsties mitològiques, dracs o dinosaures, recoberts d'escates i protuberàncies còrnies. Sobre l'espigó que separa la sortida el canal del sobreeixidor i el torrent de ses Valls, sorgint entre diversos motius florals, hi trobem el monstre més destacat, que recorda un basilisc: està assegut sobre les potes de darrere, acabades en grans urpes, té ales i un cap rematat per una cresta de tres puntes; treu la llengua, obrint una gran boca que mostra fileres de dents esmaltades i esmolades.


Foto: Pere Magrià

Darrere aquest basilisc, una mena de granota monstruosa —només el tors— surt de la pedra i ens mira amb un gran ull rodó d'esmalt blanc, mentre ens amenaça amb una única pota de tres dits. Estirat al peu del mur de l'altra banda del torrent, hi ha un altre monstre, una mena de llangardaix o cocodril molt gras amb una espina dorsal de rajol. Treu la llengua, obrint la seva boca espatulada i sense dents. Recargolada a terra, enmig del desguàs del torrent, encara s'observen les restes d'una mena de salamandra que l'aigua del torrent ha erosionat quasi completament.

Miquel de Palol descriu la maquinària i l'ambient de treball d'una central de l'època:

A la planta baixa hi havia tots els primitius aparells que eren necessaris. Dinamos i transformadors, garrells de distribució o parallamps protectors, s'estrenyien en un local reduït, amb un ordre científic que avui ens esgarrifaria. Feien un soroll continuat que eixordava... els dies pitjors, els dies de
tormenta més o menys llunyana, no podia deixar d'anar a veure les descàrregues de les línies que espurnejaven en els parallamps protectors dels aparells, i embadalir-m'hi.

Finalment, hi llegim el poema "54054", de Joan Salvat-Papasseit: