Deixem l’Ajuntament per l’entrada nord i, a la dreta, agafem el camí que ens du al cementeri i l’ermita i la font de Sant Sebastià, 500 m més enllà. L’ermita es troba al costat nord de l’antic camí Ral o de la carretera de Girona a Manresa.
La capella de Sant Sebastià va ser construïda entre 1660 i 1693. Es va bastir per donar gràcies a sant Sebastià, que era invocat durant les epidèmies de pesta bubònica el s. XVII. És una ermita d’una sola nau amb volta de canó, recolzada per grans contraforts exteriors i acabada en un sol absis semicircular. L’any 2004 el bisbe de Girona en va inaugurar la restauració.
(Foto de Pere Magrià)
Al costat est de la capella hi trobem la font de Sant Sebastià, un racó tranquil i solitari. L’aigua de la font de Sant Sebastià era tinguda per curativa. Segons la creença popular, l’aigua de la font aclaria la vista i curava els lleganyosos. Va ser reformada el 1854 i a la dècada dels setanta del s. XX s’hi van afegir una taula i uns bancs de pedra.
(Foto de Pere Magrià)
Davant mateix de la façana de l’ermita trobem l’entrada al cementiri de Bescanó, que data de l’any 1935. A la cara oest de l’ermita fa dos anys l’Ajuntament hi va aixecar un monument als represaliats del franquisme.
Per la tranquil·litat de l'indret, val la pena deturar-s'hi una bona estona. Podem llegir diferents textos relacionats amb els diferents elements del lloc.
1. Per l'ermita i la font de Sant Sebastià llegim un fragment de la prosa "Sant Sebastià", de Salvador Dalí, text dedicat a Federico García Lorca:
"[...]
DESCRIPCIÓ DE LA FIGURA DE SANT SEBASTIÀ
Em vaig adonar que estava a Itàlia per l'enlosat de marbre blanc i negre de l'escalinata. La vaig pujar. Al final hi havia sant Sebastià lligat a un vell tronc de cirerer. Els seus peus reposaven sobre un capitell trencat. Com més observava la seva figura, més curiosa em semblava. No obstant, tenia idea de conèixer-la de tota la vida, i l'asèptica llum del matí em revelava els seus més petits detalls, amb tal claredat i puresa, que no era possible la meva torbació.
El cap del sant estava dividit en dues parts: l'una, formada per una matèria semblant a la de les meduses i sostinguda per un finíssim cercle de níquel; l'altra, era ocupada per mig rostre que em recordava algú de molt conegut; d'aquest cercle partia un suport d'escaiola blanquíssima que era com la columna dorsal de la figura. Les fletxes portaven, totes, anotada llur temperatura i una petita inscripció gravada en l'acer que deia: Invitació al coàgul de sang. En certes regions del cos, les venes apareixien a la superfície amb llur blau intens de tempesta del Patinir, i descrivien corbes d'una dolorosa voluptuositat damunt el rosa coral de la pell.
En arribar a les espattles del sant, restaven impressionades, com en una làmina sensible, les direccions de la brisa.
VENTS ALISIS I CONTRAALISIS
En tocar els seus genolls, l'aire escàs es parava. L'aurèola del màrtir era com un cristall de roca, i, en el seu whisky endurit, floria una aspra i sagnant estrella de mar.
Damunt la sorra coberta de conxes i mica, instruments exactes d'una física desconeguda projectaven llurs ombres explicatives, i oferien llurs cristalls i aluminis a la llum dsinfectada. Unes lletres dibuixades per Giorgio Morandi indicaven: Aparells destil·lats."
2. Pel cementiri, llegim "Testament", de Joan Brossa
Testament
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.
3. Per l'homenatge al represaliats del franquisme llegim "Corrandes d'exili", de Pere Quart
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada