Ruta literària per Bescanó (7): el molí de Benages

5 min

Deixem la Grober enrere i continuem per la ruta del Carrilet uns cent metres, fins a un encreuament de camins, on a la dreta encara es pot apreciar el molí de Benages, tot i el seu estat ruïnós. Ens hi acostem.



El molí de Benages és una casa senyorial que data del 1603 que va pertànyer als comtes de Berenguer. Durant el segle XVIII, el mas del Molí va ser el centre administratiu de les propietats feudals heretades pels Benages. Durant el segle XIX, l'habitatge dels Benages es trasllada al mas del Molí, que és ampliat i reformat pels comtes de Berenguer per transformar-lo en la seva residència senyorial d'estiueig. De llavors ençà el mas del Molí és conegut popularment com Cal Conde.


Foto: Pere Magrià
L'edifici del molí, que s'alça entre el mas i el riu Ter, deu ser de la mateixa època que el mas. La part més antiga que es conserva d'aquest molí és el porxo on hi havia el mecanisme del molí de gra. Aquest molí era mogut per l'aigua que un canal del Ter subministrava a la bassa. A la banda dreta de la porta principal s'aprecia una gran arcada tapiada que segurament permetia l'entrada dels carros.

Al costat esquerre hi podem apreciar la capella de Nostra Senyora de la Concepció. És una capella privada construïda l'any 1879 per voluntat de la comtessa perquè servís de cenotafi al seu marit, el comte, mort tres anys abans. La comtessa també hi va ser enterrada l'any 1925.


Foto: Pere Magrià

Llegim un text de Miquel de Palol ("Una casa senyorial", del llibre Girona i jo) que parla de la vida del comtes de Benages al Molí de Bescanó:

A les propietats de Bescanó, a la del Molí, hi tenien ells un pavelló, molt d'estil francès; una placeta circumdada de vells magnoliers, ombrejant tostemps un brollador central mig abandonat, donava entrada a un jardí, més abandonat encara, en el qual els boixos que abans retallaven un laberint historiat, i molt d'època, havien pres aleshores tanta ufana i tanta salvatgia que el laberint l'havien criat ells més enlaire; rera el pavelló s'adossava una capella ja més serena d'arquitectura, en la qual es guardaven els sepulcres dels avantpassats dins una soledat i una buidor propícies. En l'edifici, els mobles, privats de sol i d'aire, que rarament entraven a dintre, eren vells i odorants de floridura; a la llotja porticada, els masovers hi tenien a assecar les panotxes de blat de moro. Les aigües del rec passaven, quietes, al llarg de la casa i del jardí.

La senyora comtessa donava audiència i consells als seus masovers, asseguda en un dels pedrissos del jardí, en el lloc més assolellat; abans, però, havia entrat a la casa, per estintolar-se en un finestral que s'obria al fons del menjador, que donava damunt la capella, a resar un parenostre pels seus morts. Entretant, la serventa s'endinsava per entremig dels boixos del jardí a collir un cistellet de maduixes o d'espàrrecs, o alguna rosa escadussera si n'era el temps, o si no un brot de menta o marialluïsa.

De tant en tant, feia una petita caminada, travessant el pont del Molí, fins a les arbredes de l'altre costat de rec, tot indicant al moliner els pollancres que calia tallar i vendre, i que el pagès, resignat i sense contradir, anava marcant amb una pinzellada de calç.