Al final de la pollancreda hem de girar a la dreta i passar per uns petits corriols enmig dels horts per incorporar-nos de nou a la via verda del Carrilet. Un cop allà, al cap de 50 metres en direcció oest, arribem a la fàbrica tèxtil Grober.
Els terrenys de la Grober estan edificats en un 40% per a una indústria tèxtil que, fins al 1990, produïa teixits molt especialitzats de banda estreta clàssics de cordons, cintes, gomes, betes, trenes, etc. i botons. Entre les estructures de la fàbrica antiga destaca la xemeneia de rajol. La resta d'edificis, avui majoritàriament auxiliars de la fàbrica, es destinaven a serveis als empleats: habitatges per a tècnics i directius, guarderia i locals del Cinema Unió.
Foto: Enric Fargnoli
El 1892 Cristóbal Grober i Viotti, italià establert a Girona, va fundar amb tres socis més Grober i Cia. Societat en Comandita. El 1893 l'empresa Grober i Cia. Societat en Comandita va comprar el molí de Benages (s. XVI), que tenia un dret d'aigües del Ter, i va instal·lar al salt d'aigua una central hidroelèctrica per subministrar energia elèctrica a la fàbrica tèxtil Grober, SA de Girona (1890). Al costat d'aquesta central va edificar-se la planta tèxtil per a la filatura de llana i pentinatge del cotó, sucursal de la de Girona.
Podríem dir que la Grober és un símbol de la industrialització de Bescanó, amb els seus alts i baixos. Hi han treballat diverses generacions de bescanonins, fins a l’actualitat, i encara manté una certa esplendor econòmica.
El poeta Miquel Martí i Pol va començar a treballar, quan tenia 14 anys, a La Blava, una fàbrica situada a la vora del riu Ter a Roda de Ter, el poble natal del poeta. De resultes d’aquesta experiència posteriorment va escriure el llibre de poemes La fàbrica (1972). El paral·lelisme amb la situació de la fàbrica tèxtil Grober de Bescanó és evident. Llegim dos poemes de La fàbrica, de Martí i Pol:
Balada
La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s'ha hagut d'estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l'estiu és un vesper. Quan l'aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d'aigua fresca i el balancí de boga,
la inefable tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d'esports d'algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.
La noia rossa que treballa als aspis
s'entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l'ordre dels fets
que algú ha establert.
Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.
La creació
El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sospita.
El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se’ns liquava,
a poc a poc, tot l’enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plagar i ens en vam riure.
El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure dels qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.
El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí d ecel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.
El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.
El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents-i-vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada